…s’esforçaven juntament amb associacions i veus sorgides de la Universitat i altres àmbits, per obrir espais, encara que mínims, per al diàleg, el debat, la participació i la pròpia creació artística. I per últim, però no menys important, va ser la recuperació i reivindicació de la identitat del poble valencià a través de la revaloració de la seua llengua, la cultura popular i les tradicions heretades generació rere generació.

L’univers faller, vertader eix nuclear del moviment associatiu de la ciutat i punt de referència ineludible per al sentit de pertinença col·lectiva dels seus habitants, no es mostra alié a aquest fenomen, per la qual cosa no és estrany que les comissions s’impliquen de ple en aquestes dinàmiques convertint els casals, centres operatius per excel·lència de la festa, en improvisades i temporals aules, tallers, sales d’exposició i, fins i tot, teatres i sales de concert.

I és precisament al caliu de la Falla Corretgeria-Bany dels Pavesos, en ple cor de la València més menestral i botiguera i, més concretament de mans d’alguns dels seus components més disbauxats i descarats, liderats ja de forma primerenca pel més histriònic i pallasso de tots ells, Joan Monleón, quan Merxe Banyuls dóna el gir definitiu cap a la que serà la seua vida professional en el futur, la dedicació exclusiva al món de l’espectacle.

Els Pavesos, nom emanat precisament de la Falla que va conéixer el seu naixement com a formació artística, va constituir, a més de tot un fenomen social derivat del seu gran èxit popular, un complet referent quant a la revitalització i, en certa manera, dignificació d’un ampli repertori de cançons (amb els discos: A la nostra gent, 1976;  El pardal de Sant Joan, 1978; València, Estambul, Konstantinòpolis, 1979;  Borrumballes Falleres, 1981) que, conegudes quasi des del bressol per generacions senceres de valencians i valencianes, formaven part indissoluble de la millor cultura popular i festiva del nostre poble.

Merxe Banyuls era molt més que el contrapunt femení dins d’una banda composta per homes. A part de les seues qualitats vocals, l’innocent (o no tant) sentit de picardia propi de les millors vedettes, la gràcia i la simpatia inherents a tota bona artista còmica de teatre i, per descomptat, el doble significat de les paraules, forma original del sentit de l’humor valencià, del qual Merxe sabia extraure les millors essències, figuren com a elements bàsics a l’hora d’explicar el perquè els espectacles d’Els Pavesos eren celebrats de dalt a baix del País Valencià (no sense tindre a vegades problemes amb les autoritats) i esdevenien en multitudinàries i lúdiques expressions de fraternitzarció i reivindicació col·lectiva dels nostres senyals d’identitat més ferms i perdurables.

Però Merxe Banyuls, en ser part fonamental de la formació d’Els Pavesos, que al final acabaria dissolent-se en 1984, havia d’aportar encara molts més elements a la cultura valenciana. Les seues incursions tant en el cinema (Viçanteta esta-te queta, 1979, de Vicent Escrivà, i Con el culo al aire, 1981, de Carles Mira), com en el teatre (La Infanta Tellina i el Rei Matarot, versió del dramaturg Rodolf Sirera, dirigida per Rafa Gallart l’any 1975 al Teatre Micalet; Don Juan Tenorio, dirigida per Ventura Pons l’any 1981, amb la participació de Mary Santpere, al Teatre Principal; i finalment Nou i mig, amb Rosita Amores, obra estrenada el 5 de novembre de 1982 al Teatre Alkázar). Així com també les seues aparicions en Canal 9 – TVV, (en el programa Una música, un poble, 1996), en les quals la Merxe Banyuls apareixia convertida en una sort d’ambaixadora i madrina per a les bandes musicals valencianes, que la van fer mereixedora de les majors cotes d’admiració professional i, per descomptat, de l’afecte unànime i sentit de qualsevol que porte la música fluint en la seua ànima

Aquesta és, a grans trets, l’empremta llegada per la força d’un nom que ha entrat per dret propi i amb tot mereixement en la història de la música i la cultura popular valencianes. Portant l’article “la”, tal com només ocorre amb les grans artistes de tota època i condició, “la Banyuls” apareix en la memòria col·lectiva dels valencians i les valencianes. I, precisament, des del goig de poder gaudir sempre del seu art i el seu llegat, patrimoni comú de tots nosaltres, ens invita a submergir-nos en càlids records amb aroma a canyella, tarongina i canyamel.

Pepe Serrano